Nom

DE SICÍLIA, MARIA

Marc temporal

c. 1362 – 1401. Finals segle XIV.

Marc geogràfic

Sicília.

Perfil biogràfic

Maria va néixer al Castell Ursino de Catània (Sicília) l’any 1362. Feia un any que eren casats els seus pares, Frederic III (IV) el Feble (1342–1377), fill de Pere II de Sicília i Elisabet de Caríntia, i Constança d’Aragó (1342 –1363), filla de Pere IV el Cerimoniós d’Aragó i Maria de Navarra.

Pocs dies després del seu naixement, davant els problemes baronials i les pretensions de la Corona d’Aragó, el rei Frederic  va fer jurar als barons fidelitat a l’infanta com a successora del regne de Sicília.

Quan encara no havia fet l’any va morir la seva mare i va passar a estar sota la tutela del seu padrí Artal d’Alagó del partit català. Va viure de ben a prop els enfrontaments de les distintes faccions i les negociacions per al vassallatge de l’illa amb el Papat i el regne de Nàpols. Sota la tutela del Papa Gregori XI, el 20 d’agost de 1372, el seu pare va segellar la Pau de Catània o Tractat d’Avinyó. Entre d’altres acords, va acceptar el títol de rei de Trinàcria vassall del Papa i de la reina Joana I de Nàpols, la successió de la infanta Maria si no hi havia hereus mascles i el matrimoni amb Antònia dels Baus, noble dona de la cort napolitana. Així es va aixecar l’entredit que pesava sobre Sicília amb la Santa Seu i es va arribar a una entesa amb els Anjou.

Pel que fa a les múltiples negociacions matrimonials que es van anar succeint, el 1370  hi havia sobre la taula la possibilitat d’estrènyer les relacions amb els Visconti, tot proposant un doble enllaç: el del rei Frederic amb una filla de Bernabó Visconti i el de la infanta Maria amb un fill del mateix senyor de Milà. Però aquesta proposta fou rebutjada immediatament per Pere el Cerimoniós i el Papa Gregori XI que amenaçà de no ratificar la pau amb Nàpols. Aquesta possibilitat tornarà a donar-se després de la mort de la segona esposa. I, aquest cop, el febrer de 1377, es signaran les esposalles del rei amb Antònia Visconti, que no arribaran a bon port per la mort del rei Frederic a Messina el 27 de juliol de 1377.

Així doncs, als 15 anys succeí el seu pare com a Maria Dei gratia regina Sicilie et Athenarum ac Neopatria ducissa (r. 1377–1401) però el govern fou exercit pel seu tutor i vicari general de l’illa, Artal d’Alagó. Davant les protestes dels barons, el govern fou confiat a quatre vicaris – el mateix Artal, Manfredo Chiaramonte, Guillem de Peralta i Francesco Ventimiglia –, dos de cada bàndol, català i llatí (QUATRIGLIO 1985). L’illa va quedar repartida entre aquestes quatre grans famílies i la reina es pot dir que va quedar presonera del seu tutor al castell Ursino de Catània (QUATRIGLIO 1985).

Seguint la línia iniciada pel rei Frederic, Artal d’Alagó va continuar les negociacions per restablir una aliança matrimonial amb els Visconti. A la tardor de 1377, es tancaren i segellaren les negociacions amb un nebot de Bernabó Visconti, Joan Galeàs Visconti, comte de Vertus (1351–1402). Però, com narra el mateix Pere el Cerimoniós a l’apèndix de la Crònica: “Après, nós sabent la mort del dit rei Frederic de Sicília, cunyat e gendre nostre, e sabent que els dits barons contractaven, sens nostre consentiment, matrimoni de la dita infanta ab lo comte de Virtut, trametem ambaixada a aquells dits barons per desenganar-los, que es guardassen de fer matrimoni de la dita infanta, com no es pertangués a ells, mas a nós, qui érem son avi, e lo regne tenguessen per nós a qui es pertanyia de dret, per virtut del testament del rei Frederic lo Vell” (SOLDEVILA, 2014) van portar als fets de Porto Pisano. Quan només faltava per embarcar-se el comte de Vertus, Gilabert de Cruïlles (†1395) va atacar i va cremar tots els vaixells que eren a punt de sortir cap a Sicília.

A la tardor de 1378 va morir la muller de l’infant Joan, primogènit de la corona d’Aragó i, immediatament, el seu pare el proposà com a espòs de la seva neta i activà tots els protocols pertinents. El problema semblava resolt quan es va rebre l’acceptació per part dels vicaris de Trinàcria a la primavera de 1380, però el duc de Girona, que sempre s’havia oposat a aquesta unió que considerava quasi incestuosa, va anunciar el seu compromís amb la filla del duc de Bar. El Cerimoniós va haver de buscar una nova estratègia i un nou candidat. La seva esposa, la reina Elionor, va nomenar hereu dels seus drets a la corona de Sicília l’infant Martí i va proposar el seu net, de quatre anys, com a futur espòs de la seva neta siciliana de ja 18 anys. L’acord va ser signat el 24 de juliol del 1380 pel sobirà d’Aragó, l’infant Martí, Guillem Ramon de Montcada (†1398) i Enrico Rosso (†1386) aquests dos com a representants de la reina Maria. Havia passat un any i mig des d’aquell 23 de gener de 1379 quan Guillem Ramon de Montcada (DE MARTINO, 2013) havia aconseguit treure la reina Maria del castell Ursino, on havia viscut sota la vigilància d’Artal d’Alagó. El que semblava una salvació va esdevenir un clar segrest i un terrible presidi. De Catània va ser portada al castell d’Augusta, d’allà  fou conduïda a Licata, de Licata a Augusta, i finalment, amb l’acord matrimonial signat, el vescomte de Rocabertí –sota les ordres del Cerimoniós-, burlant el setge d’Augusta, va portar la reina a Càller (Sardenya) el 1382. El temps que va passar la reina en aquests castells assetjats va ser de grans penúries per la manca de proveïment i de diners que havien d’arribar de la Corona d’Aragó. Es coneix que durant el temps que va residir al castell de Càller, el governador d’aquesta ciutat va haver de demanar assistència – monetària i sanitària – per a la reina Maria i el poc personal que formava part del seu servei. Continuava el presidi.

No serà fins a la primavera de 1386 que serà traslladada a Mallorca i, poc després arribarà a Barcelona. Però durant tot aquest temps que va estar sota la tutela dels seus futurs sogres, Martí de Montblanc o el Vell i Maria de Luna, les dificultats per mantenir la seva casa o cort van persistir. Es té notícia que durant el brot de pesta del 1388 fou traslladada a Terrassa i a Verdú  i que, el 1390, el Papa Climent VII (Avinyó, 1378-1394) va concedir la dispensa matrimonial per poder casar-se amb l’infant Martí (1376-1409) (FODALE, 2008). En aquest moment la núvia tenia just el doble d’anys que el nuvi, i el Cerimoniós ja era mort des de feia un parell d’anys.

No va ser fins un any i mig més tard de les esposalles que el matrimoni partí de Port Fangós (Tortosa) en els vaixells conduïts pel seu sogre, Martí de Montblanc. El dia 22 de març de 1392 l’estol va acostar a Favignana (Trapani). La seva arribada havia estat negociada i els barons ja havien signat fidelitat a la reina, però oposició als dos Martí. Aquesta lluita va durar fins el 1397, amb una sagnant neteja dels ribelli i redistribució de les grans concentracions de terres en mans dels Alagó i dels Chiaramonte, que van passar als Cabrera, als Montcada (Moncada), als Aragó i als Peralta. Tot quedava sota un comportament similar en les relacions entre monarquia i feudalisme. Res havia canviat. Les ciutats van quedar quasi anul·lades i es van impedir, a tota costa, el sorgiment d’una classe mitjana.

Des del moment que Martí l’Humà o el Vell va haver de deixar l’illa per dirigir la Corona d’Aragó, un any després de la mort del seu germà Joan (†1396), el govern de Trinàcria romangué en mans de Martí el Jove. La reina que va caure en una greu depressió fou assistida pels millors metges del seu temps i, en un dels pocs moments de deure matrimonial, va quedar en estat, era el febrer de 1398. Aquell mateix any, ambdós foren acceptats com a reis: Maria I i Martí I el Jove.

El 17 de novembre de 1398 va néixer un noi que la reina Maria va anomenar Frederic, com els seus avantpassats sicilians, però que seria batejat el dia de Sant Jordi de 1399, a la capella del Paradís del Castell Ursino, amb el nom de Pere, segons la tradició aragonesa. Un cop més la reina pintava ben poc. Seran uns mesos de felicitat fins que allunyaran l’infant de les cambres reials. La justificació serà que cal apartar-lo de la influència materna per poder desenvolupar la seva personalitat (LO FORTE, 2003).

En circumstàncies mai explicades, el 8 de novembre de 1400, l’infant va morir mentre era amb els seus pares. En la làpida mortuòria de l’absis de la catedral de Catània és nomenat Frederic. Les despulles del nen foren reclamades i, segons, alguns autors, dutes per ordre del seu avi al monestir de Poblet. Fet que va quedar desmentit en obrir la tomba de Frederic II (III) al 1958, on hi havia el cos d’un infant de 3 anys (REALE, 1983). El dia 3 de gener de 1401 el poble de Catània li va retre un solemne ofici a la catedral.

A la primavera del 1401, els estralls que estava produint un nou brot de pesta va fer que la reina abandonés Catània. Al castell de Lentini, el dia 18 de maig, se li desfermaren tots els símptomes de la pesta. La reina des de la mort del fill havia tornat a caure en un greu estat depressiu, i, ens imaginem que mai va rebre una paraula de consol del seu espòs que, a Mòdica, esperava el desenllaç. El dimecres, 25 de maig a les dues de la matinada, s’acabava la desastrosa vida de qui mai va saber escapar del segrest dels barons sicilians ni del setge dels reis d’Aragó. El dia 14 de juny el seu sogre encara no sabia res perquè escriu al seu fill parlant de la bona sanita de la reyna i exhortant-lo a continuar provant de “en haver hereu e successors qui sien a honor gloria de nostre Senyor Deu e plaer e consolacio nostra” (LO FORTE, 2003).

El seu cos fou enterrat provisionalment a l’església dels Caputxins de Lentini: Chiesa di S. Andrea e dell’Immacolata (SCOLARI 2011; PISANO, 1898), i, posteriorment, traslladada a la catedral de Catània a prop del reliquiari de Santa Àgata (1376) de Giovanni di Bartolo (†1404). Aquest meravellós treball d’orfebreria havia arribat a la ciutat etnea quan Maria feia ben poc que era reina i encara residia al castell Ursino.

Possiblement, el sarcòfag amb la imatge de l’Anunciació havia estat encarregat per ella mateixa. El seu espòs no va tenir el detall que fos acabat abans de ser utilitzat (VILADOMIU, 2009).

Actualment, el seu cos està a l’interior del sarcòfag del rei Frederic II (III), fill de Pere el Gran d’Aragó, a la Capella della Madonna, junt amb el seu fill i d’altres familiars (REALE, 1983).

Textos epigràfics

Còpia de la làpida de la tomba de la reina Maria de Sicília a l’església de San Francesco d’Assisi all’Immacolata a Lentini:

“Hospes siste gradum Tumulum uenerare Mariam

Hic habet hanc genius Fridericus tertius Orbi.

Martini iunctam talamo, qui sceptra Sicani

Impery, et Siculas iamdudum rexit habenas.

Ambo Leontinam decorarunt dotibus Vrbem,

Alter enim Illustris firmauit iura Senatus

Altera dar cineres monumentum atque Vrbis honore

Euiuis decessit Leontinis et in hoc Diui FRANCISCI Cenobio

Sepulta .8.Kal:Iuny ab Orbe reparato 1402:”

Inscripció sobre l’escut d’armes del Regne de Sicília. (Document fotogràfic: Soprintendenza di Catania Archivio Fotografico; cartella A.6.5. – AF SBCA CT; 1952) Paret dreta absis de la catedral de Catània:

FEDERICUS II. SICILIE REX. IOANNES EIUS FILIUS.

LUDOVICUS I PETRI II FILIUS. MARIA FEDERICI III

FILIA ATQUE MARTINI I CONIUX FEDERICUS

QUOQ. INFANS MARTINI PRIMI ET MARIE

REGINE FILIUS. HOC UNO CONDUNTUR TUMULO

Text: Pilar Viladomiu.

Bibliografia abreujada

DE MARTINO 2013, 49–50; FERRER i MALLOL 1992, 35–40; FODALE 2008, 74-82; LO FORTE 2003, 9–127; PISANO 1898, 227-228; PISPISA 1992, 49; QUATRIGLIO 1985, 57–60; REALE 1983, 55–58, 118; SCOLARI 2011, 91–95; SOLDEVILA 2014, 402, 406-410; VILADOMIU 2009, 177-179.

Bibliografia

DE MARTINO Costantino, 2013, «Personaggi della Contea di Augusta. Raimondo III conte di Augusta e il rapimento della Regina Maria» Notiziario Storico di Augusta n. 33; FERRER i MALLOL Maria Teresa, 1992, «La política siciliana de Pere el Cerimoniós» Els Catalans a Sicília; FODALE Salvatore, 2008, Alunni della perdizione. Chiesa e potere in Sicilia durante il Grande Scisma; LO FORTE SCIRPO M. Rita, 2003, C’era una volta una regina… Due donne per un regno: Maria d’Aragona e Bianca di Navarra; PISANO BAUDO Sebastiano, 1898, Storia dei Martiri della Chiesa de Lentini; PISPISA Enrico, 1992, «La baronia siciliana del segle XIV» Els Catalans a Sicília; QUATRIGLIO Giuseppe, 1985, Mille anni in Sicilia, dagli Arabi ai Borboni; REALE Domenico, 1983, Gli ultimi scavi del Duomo di Catania (cemento bizzarro); SCOLARI Roberto, 2011, Lentini. Città dei SS. Martiri; SOLDEVILA Ferran, 2014, Crònica de Pere III el Cerimoniós; VILADOMIU Pilar, 2009, Guia de les tombes reials del Casal de Barcelona.

Imatges