Nom

Sarcòfag de Constança de Sicília

Marc temporal

c. 1363

Descripció del monument

Es tracta d’una coberta de 214 x 65 x 30 cm a dues aigües. La part de la llosa inclinada on reposa la reina fa aproximadament 49,5 cm d’ample amb un angle d’inclinació poc important, el que ens porta a pensar que el monument original no deuria quedar a gaire alçada. La figura fa uns 2 m de llargada des del coixí fins al que queda del gos als peus. De tot el treball escultòric es pot dir que només queda un 10% en un estat mínimament acceptable.

La reina reposa el seu cap sobre un coixí brodat amb motius vegetals on són gravats els tres escuts de les seves famílies dinàstiques: materna, paterna i la del seu espòs. Hi ha una filera d’escuts a cada costat del coixí. Des de la part més pròxima al cos, trobem els rombes amb les cadenes de Navarra; al mig, els de les barres d’Aragó i, als dos extrems més allunyats, l’escut de la dinastia aragonesa dels reis de Sicília. És un coixí important que inspira confort. Del cap que reposa al seu damunt, la cara no ha patit cap desperfecte, però el front ha estat escapçat per arrencar-li la corona, que possiblement era en metall i anava fixada en dos petits forats a les temples.

L’escultor anònim d’aquesta peça de marbre ha aconseguit transmetre tota la dignitat d’un gran personatge encara que l’únic fragment que no ha quedat destrossat pels cops de cisell és la cara. La jove reina té els ulls tancats amb les òrbites molt sortides. L’espai ocular queda perfilat per unes celles que neixen d’un nas recte i important, el que fa pensar en algunes figures dels retaules dels germans Serra i les imatges de la cel·la de Sant Miquel de Pedralbes. Els llavis prims dibuixen una boca semitancada que acaba en unes galtes arrodonides i lluents. La barbeta sembla tenir un clot que li dóna aquest aire de persona agradable, quasi somrient. El que no s’adiu amb tot aquest conjunt és el coll que és exagerat i desproporcionat.

La figura jacent va vestida amb una àmplia túnica que li cobreix tot el cos. Té les mans creuades sobre el ventre i els avantbraços coberts amb unes mànigues cenyides amb un enfilall de botons. Des de les espatlles li cau una capa amb sanefes decorades que té un fermall a l’alçada del cor. Els peus, coberts de plecs de roba, reposen sobre el que queda d’un cadell de gos.

Perfil i debat històric

Segons la historiadora Roberta Carchiolo, la caixa i el gisant, actualment units en un únic sarcòfag, en origen devien pertànyer a dues tombes diferents. La figura de la difunta jacent és la filla del Cerimoniós: “Costanza Perez di Aragona e Navarra” (CARCHIOLO, 2015, p. 93-97). Mentre, que de fet, a meu judici, la caixa del sarcòfag de Constança degué ser concebuda per allotjar el cos de Maria de Sicília (1362–1401), la seva filla, quan va ser traslladat des de Lentini a Catània. Intuïció compartida amb la professora Sciascia (2012) i que a la intervenció de Paola Violo en el Convegno internazionale, Catania 2017, quedava exposat queil coperchio è da riferire alla sepoltura di Costanza, la cassa doveva provenire invece dalla tomba di sua figlia Maria (VITOLO, 2018).

Fent una breu història, quan es va obrir la tomba a finals de 1958, al seu interior es va trobar un tub de plom amb un pergamí que confirmava que la persona  enterrada era: “CONSTANTIA REGINA (…)”. Entre els ossos escampats i fragments de roba hi havia un crani en bones condicions (REALE, 1983). Aquest desori, probablement, havia estat degut al reconeixement del 1605 i el posterior trasllat del sarcòfag a l’absis central de la catedral. El monument original on hauria estat enterrada la reina Constança podria haver estat situat prop de la cripta dedicada a la patrona de Catània, santa Àgata (VITOLO, 2018).

El 1597 ja s’havia instal·lat el nou cor de fusta de Scipione de Guido (1590) i s’estaven decorant les parets del presbiteri amb frescos de Giovanni Battista Corradini (c.1572–1659). Aquell mateix any, el Senat de Catània va aixecar acta que s’havia rebut l’autorització de Palerm per col·locar les tombes – la de Frederic II/III, fill de Pere el Gran, i la de la reina Constança – sobre el cadirat del cor. L’autorització arribava signada pel Virrei D. Giovanni Ventimiglia (1559–1619). En aquell moment es deuria fer l’agrupament de les restes de la família de Frederic II/III (†1337) al seu gran sarcòfag paleocristià del tipus “Sidamara” que actualment es troba a la capella de la Madonna. Al seu interior estan els cossos del rei Frederic germà de Jaume II d’Aragó; del seu fill, Giovanni di Randazzo (†1348); del seu nét, Lluís I (†1355); i els de la seva besnéta, Maria I (†1402) i el seu fill, Pere o Frederic (†1400). Aquesta tomba va ser encastada a la paret esquerra, just al seu davant. Es creu que per poder fixar la calç i l’estuc que els havia de cobrir, ambdós sarcòfags van ser repicats i trencats en aquella intervenció. Uns anys més tard ja ningú sabia com eren les tombes que havien quedat amagades per les falses tombes de Corradini. El testimoni que quedava era un apunt al Decachordum de 1642 de Io. Baptista De Grossis (1605–1666) que afirmava que darrere els textos epigràfics estaven les salmes de les persones relacionades.

El mes de maig de 1952, durant unes importants obres de restauració per tornar la catedral normanda al seu aspecte original i corregir els desperfectes que havia ocasionat la gran erupció i posterior terratrèmol de 1693, es van obrir forats a dues protuberàncies barroques que indicaven el lloc on eren les tombes reials. El diumenge 11 de maig, el Giornale dell’Isola de Catània va publicar la notícia del descobriment dels dos sarcòfags encastats a les parets de l’absis major. En posteriors articles i publicacions, el professor Guido Libertini instava a treure les tombes per poder estudiar-les. A partir del dia 30 de maig de 1957 la catedral va quedar tancada per continuar les excavacions arqueològiques i adequar el terra de l’absis amb unes guies per extreure les tombes de les gruixudes parets normandes. Uns mesos més tard es van poder baixar els sarcòfags. I, el dia 1 d’octubre de 1958, en presència de les autoritats, es va procedir a aixecar les cobertes de marbre de les dues tombes i analitzar el seu interior.

Amb anterioritat al descobriment, en un article a la revista Il Monserrato de 1918, el literat Gaetano Ardizzoni (1837–1924) augurava que el que hi podia haver sota els textos epigràfics de les pseudo-tombes del presbiteri, no podia ser res de gaire importància, ja que es conservaven alguns fragments al museu Castello Ursino de les tombes anteriors (ARDIZZONI, 1918).

Des del descobriment al 1952, la tomba de Constança d’Aragó ha estat comentada per diferents estudiosos sense poder arribar a determinar la seva paternitat. Abans de que fos treta de la paret, l’arqueòleg Guido Libertini (1888–1953) ja la qualificava com un important document iconogràfic de la mare de la reina Maria, i concretava que podia ser el treball de deixebles de Tino da Camaino (1280–1336) o d’uns escultors de la Itàlia septentrional o de la mateixa Sicília (LIBERTINI, 1952). En aquelles mateixes dates, el duc Francesco Paternò Castello (1893–1982) concloïa, a la vista dels escuts del coixí, que aquest jacent hauria estat encarregat durant els anys que Blanca de Navarra (1385–1441), esposa de Martí el Jove i que va exercir de lloctinent de l’illa del 1402 al 1413 (PATERNÒ CASTELLO, 1952).

El gran estudiós d’art medieval Stefano Bottari (1907–1967), en un extens treball sobre aquesta tomba, arriba a concloure que es tractaria d’una de les poques obres del gòtic francès a Sicília. Seria el resultat de l’estreta relació del bisbat de Catània amb la cort dels papers d’Avinyó, poc després de l’encàrrec del bust reliquiari de la santa patrona de Catània (BOTTARI, 1954).

Recentment, la professora Roberta Carchiolo, ha publicat, tot seguint les anteriors investigacions, que la cort siciliana va rebre la influència directa dels papes d’Avinyó – Gregori XI – a través dels bisbes de Catània, Marziale i Elia di Vaudron, tots dos nadius de Limoges, que van ser qui van encarregar a Giovanni di Bartolo (Siena not. 1364–1404) el bust reliquiari de Santa Àgata (1376). Segueix el seu raonament, dient que ens trobaríem davant d’una escultura que podria haver sortit d’un taller local relacionat amb Goro di Gregorio (Siena, meitat segle XIV) que va treballar a Messina, o amb Nino Pisano (Pisa not. 1343–1368) que els anys 60 va estar treballant al santuari de l’Annunziata de Trapani. Conclou dient que el poc que queda d’aquesta obra no permet posar un nom al seu autor, només dir que estaria dins els moviments artístics que abraçaven la Toscana, França, Nàpols i Sicília. Diu que “la delicadesa contrasta amb el disseny tan dur de les parpelles” (CARCHIOLO, 2015). No es coneix com deuria ser el conjunt del monument funerari dedicat a la reina, però a finals del segle XVI estava situada presso l’altare da lei stessa istituito nell’area tra l’abside maggiore e quello meridionale, che era dedicato a sant’Agata, e che ancora oggi custodisce le reliquie della santa (VITOLO, 2018).

Sense cap fonament documental, jo diria que aquest monument pot ser el resultat d’un encàrrec imposat per Elionor de Sicília al seu germà, Frederic el Feble o el Senzill, espòs de Constança, per fiançar els lligams de la Corona d’Aragó amb el regne de la Sicília insular. El Cerimoniós, amb la seva dèria propagandística, podria haver proposat aquesta imatge on quedava reflectida la seva dinastia, d’acord amb els encàrrecs sepulcrals que s’estaven realitzant a Poblet en aquell moment. És, en tot cas, plausible que la coberta de la tomba de Constança fos obra d’un dels tallers que a finals del segle XIV treballaven directament pel Casal de Barcelona.

Textos Epigràfics

Inscripción encima del escudo de armas del Reino de Sicilia (pared derecha del absis mayor de la catedral de Catania, hasta 1952).

FEDERICUS II. SICILIE REX. IOANNES EIUS FILIUS.

LUDOVICUS I PETRI II FILIUS. MARIA FEDERICI III

FILIA ATQUE MARTINI PRIMI ET MARIE

REGINE FILIUS. HOC UNO CONDUNTUR TUMULO

Inscripción encima del escudo de armas del Reino de Sicilia (pared izquierda del absis mayor de la catedral de Catania, hasta 1952).

CONSTANTIA PETRI III

REGIS ARAG[ON]UM

FILIA

AC FEDERICI III UXOR CATANIE

OBI[I]T ANNO SALU[T]IS MC[CC]LXIII

Textos documentals

Pergamí trobat al sarcòfag en el moment de l’obertura l’1 d’octubre de 1958, Can. Domenico Reale (REALE, 1983, p. 54).

“CONSTANTIA REGINA’HOC / OLIM TVMVLO IN ARA – B. VIG.  / A CANDELORA PROPE / SACRARIVUM POSITA . IN / HVNC SVMBLIMIOREM LOCUM / TRANSLATA EST VII KA A – IVLII / ANNO DNI . M . DC . V . PER R. VM/ DNV – DOCTEM PHILVM IORDI ARCHI-/ DIACONVM ET CAIN.VM SE ECCE / CATHEDRALIS ELNEN . ECIARVMQ / OMNIVM IN TOTO HOC SICILIE / REGNO  INSPECTOREM. A . CATHOLICA / MAG.E PHIL’REGIS HISPE III. ME / MONARCHE ET SANTAE SEDIS / APOSTE LEGATI NATI MISSVM”.

Text: Pilar Viladomiu.

Bibliografia abreujada

ARDIZZONI, 1918, p. 320–324; BOTTARI, 1954, p. 192–207; CARCHIOLO, 2015, p. 93-97, 106, 112; GROSSIS, 1666, p. 235-270; LIBERTINI, 1952, p. 247–251; PATERNÒ CASTELLO, 1952, p. 252–255; REALE, 1983, p. 53–55, 117-120; VITOLO, 2018, p. 225-228.

Bibliografia

ARDIZZONI C, 1918, I sepolcri regi nella nostra Chiesa Cattedral, Il Monserrato, Anno XIV n. 6; BOTTARI Steffano, 1954, La cultura figurative in Sicilia. Cap. VII ; CARCHIOLO Roberta, 2015, Il Restauro degli affreschi di Giovan Battista Corradini nel Presbiterio della Cattedrale di Catania. Una testimoniança pre-terremoto 1693, ; GROSSIS Joannis Baptitae de, 1666, Catanesis Dechordi Chord.VII; LIBERTINI Guido, 1952, Le tombe di re di sicilia tornate alla luce nella cathedral di Catania, Archivio Storico de la Sicilia Orientale vol. 58; PARTENÒ CASTELLO Francesco, 1952, Il ritrovamento del sarcofago della regina Costanza nella Cattedrale di Catania, Archivio Storico de la Sicilia Orientale vol. 48; POLICASTRO Guglielmo, 1952, Catania prima del 1693; REALE Domenico, 1983, Gli ultimi scavi del Duomo di Catania (cemento bizzarro); VILADOMIU Pilar, 2009, Guia de les tombes reials del Casal de Barcelona, 172–175; VITOLO Paola, 2018, Per I monumenti funerary dei sovrani aragonesi di Sicilia a Catania, Palermo e Messina: testimonianze documentarie, frammenti ritrovati, ipotesi di ricostruzione. Un’isola nel contest mediterraneo: politica, cultura e arte nella Sicilia e nell’Italia meridionale in Età medieval e modernaatti del convegno internazionale.

Imatges