Caixa del sarcòfag de Maria de Sicília

Finals segle XIV (?).

La caixa del sarcòfag de la tomba que actualment es coneix com a “il sarcofago di Costanza di Aragona” és una gran peça de marbre de 2 metres de llargada per 62 centímetres d’ample i 44 centímetres d’alt. El frontal i el lateral dret estan esculpits amb baix relleu.

El frontal dóna la sensació d’un tapís petri treballat amb puntades ràpides i senzilles. A la part més exterior o sanefa, el dibuix ornamental es va repetint tot seguint les ondulacions d’unes tiges que s’entrecreuen i van tancant una mena de capoll o peduncle que pren la forma de palma. Cadascuna d’aquestes floracions queda dins els espais circulars que formen les branques ondulants. Així doncs, tenim que es van repetint els mateixos elements compositius cada dues florescències: una carxofa o flor de lis que creix des d’una base que s’entrecreua amb el cercle superior que la tanca. A continuació, ve seguida d’una altra planta invertida, que surt del cercle creat per si mateixa i per la que té al costat. La composició comença a partir de les dues figures que ocupen les parts centrals, que també trobarem al lateral esculpit de la caixa. Podrien ser esfinx – sirenes masculines, ja que dels seus dors surten unes ales verticals i els seus cossos estan recoberts d’escates. Ambdues semblen tenir les extremitats posteriors convertides en una cua de peix  però, mentre que la de la dreta té una mena de mà, l’altra té una pota d’au proveïda d’urpes. Encara que tenen fesomia masculina podria tractar-se d’aquells éssers femenins que acompanyen els difunts al món subterrani o, més ben dit, a l’Illa dels Benaurats. Tenim una progressió d’una esfinx i dotze cercles vegetals; el que fa tretze ja forma part de la sanefa vertical, que és de sis elements. Així queda equilibrat en 12×6×12 + 12×6×12.

El requadre interior queda ben marcat per una franja de 1 o 2 cm d’ample. Aquest rectangle d’uns 1,85 metres de llarg està dividit per quatre franges verticals. Cadascuna d’aquestes separacions verticals té tres quadrifolis (quadrilòbuls) que semblen tancar uns escuts heràldics que podrien ser símbols de la identitat ciutadana de Catània (VITOLO, 2019). Aquests 12 escuts són idèntics. Tallats horitzontalment, a la partició superior o cap de l’escut, s’endevina una silueta que podria ser una muntanya. Semblen ser els mateixos que veiem a la façana de l’edifici que hi ha darrere de dues figures femenines. Podria ser l’escut de l’empresa de la Corretja (VILADOMIU, 2021). Com a tota la resta del sarcòfag, no queda ni un mil·límetre buit. És l’horror vacui de la decoració islàmica i bizantina, on es fusiona l’art occidental i oriental.

Els dos escuts dinàstics – quadrilong ogival – estan tallats dins uns cercles inscrits en quadrats d’uns 25 cm de costat. El de la dreta és el del regne d’Aragó o les quatre barres del Casal de Barcelona. A l’altra banda, i amb absoluta simetria, està l’escut quarterat en sautor, blasó dels reis de la Sicília insular. Amb aquests dos elements sembla clar que la persona que va ser enterrada dins aquest sarcòfag era filla d’un rei de Sicília i d’una reina de Catalunya/Aragó.

A la part central trobem un baix relleu “naïf” que sembla una de les tantes pintures que encara es poden veure a les bigues de la Sala Magna del Palau Chiaramonte – Steri de Palerm (NOBILE i SCIASCIA 2015; CARCHIOLO, 2015) o en il·lustracions d’algun llibre d’oracions. La narració és ben clara: una Anunciació que inclou la persona que serà sepultada.

Comencem la descripció d’aquest requadre central de més d’un metre de llargada per l’esquerra de la imatge.

El primer que trobem és un ingenu arcàngel Gabriel amb una enorme ala, un nimbe ben perfilat i un enorme ceptre o bastó que acaba en una mena de creu. L’arcàngel que està en moviment vers el centre de la imatge, va cobert amb un bon gruix de roba. La túnica i la capa tenen molts plecs, cosa que li dóna molt de moviment i naturalitat. A la mà esquerra – on es centralitzen els plecs de la roba – sosté aquest bastó pastoral. Mentre que amb la mà dreta senyala cap a la Verge, com si estigués parlant amb ella. Darrera seu s’obre el cel en un seguit de línies semicirculars paral·leles d’on surt una enorme mà de Déu. L’enorme índex de l’àngel està marcant el camí que ha obert la mà de Déu, tot dient: “Déu te guard, plena de gràcia del Senyor! Ell és amb tu”. És aquest primer moment de la salutació i del misteri del cel que arriba a la terra de la mà de Déu.

Una mica més a la dreta arribem a la part de la narració dels fets de la vida de la cort. Tenim al bell mig del quadre una temorega i petita imatge, la reina, acompanyada de dues donzelles que queden entre l’àngel i el punt mig de la imatge. Darrera d’aquestes dues dames veiem un edifici civil amb una important porta semioberta al capdamunt d’una escala. L’edifici té tres finestres – una d’elles clarament amb arc de mig punt – i un sostre de teules i merlets. Entre cada finestra s’endevinen uns escuts i per sota una línia de carreus. Sota d’aquesta línia es veu una espitllera, el que vol dir que es tracta d’una fortificació. Podria ser una representació imaginària de l’imponent castell normand de Catània que estava sobre un turó a tocar del mar, el Castell Ursino. La filla del rei Frederic III/IV va néixer en aquesta fortificació i durant bona part de la seva vida va viure-hi. Es tracta d’una construcció molt similar a com deuria ser el Palau Steri de Palerm al segle XIV (NOBILE i SCIASCIA, 2015) o la desapareguda Llotja dels Jurats de Catània que estava a prop de la catedral (CARCHIOLO, 2015; VITOLO, 2019). Ara, em demano si no podria ser l’edifici on es reunien els 12 cavallers de l’Empresa de la Corretja?

Les dues donzelles van vestides amb gonella i cota ardia. Van guarnides amb lligadures fetes amb vels que cobreixen en part els cabells i passen per sota la barbeta conformant una important mentonera (AYMERICH, 2018). Una d’elles sembla estar recolzada a una barana mentre l’altra li posa la mà esquerra damunt l’espatlla. Les seves figures no són gens estàtiques; semblen estar parlant entre elles mentre es deixen admirar per qui les està retratant. La que està més pròxima a la reina subjecta el mantell de la reina.

Al punt central, a mitja distància entre el pla de les donzelles i el fons, està la figura de la reina que sembla estar agenollada. La reina porta una gran corona mural sobre un lligall o pentinat de trenes molt recargolades amb un llarg vel pel damunt. Va vestida amb una cota ardia i un ampli mantell principesc. La mà esquerra està indicant la Verge i a la mà dreta porta una rastellera de grans enfilats – un rosari –. Podria ser que fos la divisa dels cavallers de l’empresa de la Corretja o un escapulari dels carmelites.

La Verge està representada dins d’un oratori i amb un llibre a la mà esquerra. Va vestida amb un complicat joc de capa, vel, faldilles i un tocat que li cobreix tot el cap. Està realment torbada davant el raig que li està llançant el colom. L’Esperit Sant bat les seves ales davant el capitell esquerra i des d’aquest lloc es distingeixen perfectament els rajos ondulants que arriben al front de Maria. La mà dreta la té aixecada com volent amagar la seva sorpresa. La Verge sembla estar dient: “Sóc l’esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules”. Però al mateix temps està observant amb pietat la petita reina que està demanant la seva ajuda. La capella que enquadra la Mare de Déu està formada per dues columnes helicoidals amb una important base i un capitell acampanat de fulles de palma. Seria un senzill capitell romànic amb decoració vegetal. Els dos capitells sostenen un triple arc de mig punt.

A l’altre costat, estem davant l’edifici més impressionant de tot aquest frontal. Ocupa molt més d’un quart de la part dreta de la imatge. Evidentment, es tracta d’un edifici religiós d’una gran importància amb un pòrtic d’un estil romànic net i clar. Un dels batents de la porta està semiobert, com convidant a entrar. Aquesta portalada tan important és quasi el doble que la del castell. És la clau del sarcòfag, la porta semi oberta de tants elements funeraris. A la façana principal hi ha un rosetó quadrilobulat perfectament marcat. La teulada a dues aigües sembla feta de teules i coronada amb merlets dentats i una cornisa per subjectar-los. Són les teulades que trobem a molts edificis civils de Palerm i Siracusa. Sota la teulada es veuen els reforços de subjecció. La façana lateral consta de tres finestres geminades, emmarcades per arcs de descàrrega. Sota aquestes finestres continua la paret inferior que sembla ser de carreus diferents. L’edifici principal té una torre adossada. És un campanar de tres plantes bastant similar al que trobaríem a moltes esglésies del segle XII-XIII. A la part més baixa només hi hauria algunes espitlleres, en un segon nivell tindríem algunes finestres de mig punt i més amunt ja trobaríem les finestres geminades amb una columna i el seu capitell central. La torre acaba en els mateixos merlets que coronaven la nau de la Basílica (VITOLO, 2019).

Al lateral dret del sarcòfag, els cercles perfectes de la sanefa del frontal aquí esdevenen ziga-zagues que van creant espais triangulars. Sovint en aquest costat es poden veure quasi les formes de lliri. Els dos personatges de la part central del fris són absolutament diferents. Els de la part superior semblen dos homes amb el cabell curt i relativament joves, mentre que els de la part inferior serien dos homes grans barbuts i amb caputxes. Pensem que a finals de segle XIV la catedral de Catània, reconstruïda vàries vegades, formava part de la important Abadia benedictina de Santa Àgueda. Aquí podríem tenir la representació dels que pregarien per la reina morta: els monjos de l’abadia.

El requadre que hauria de tenir els símbols dels quatre evangelistes mai es va acabar d’esculpir. Així que només veiem l’àliga de Sant Joan i l’àngel de Sant Mateu més enllà del cercle que tanca l’Agnus Dei. L’Anyell de Déu, seguint la tradició bizantina i romànica, mira enrere i el seu cap està tancat en una aureola. Amb la seva pota dreta sosté un estendard amb creu. És el símbol de sant Joan Baptista (VILADOMIU, 2021).

Tots els que han estudiat aquest sarcòfag, des de Bottari fins a Vitolo, coincideixen que es tracta d’una Anunciació emmarcada dins d’una escena urbana. Per Partenò Castello es tractaria de la Plaça Marina de Palerm amb el Palau Steri a l’esquerra on es veu els escuts dels Chiaramonte. Així que podria ser una de les tantes peces confiscades a aquesta família després del 1392 (PARTENÒ, 1991). Guido Libertini l’enquadra en els dos principals edificis de Catània, el Castell Ursino i la Catedral (LIBERTINI, 1952). Bottari, que busca relacionar la imatge dels edificis amb documents gràfics del segle XVI, conclou que es tractaria de la plaça de Santa Àgata, actualment del Duomo, amb la Llotja dels Jurats des d’on ha sortit la reina cap a la catedral (BOTTARI, 1954). Tomasello, encara va més enllà, dient que la reina Constança estaria oferint aquest gran edifici civil a la Verge (TOMASELLO, 1979). Vitolo veu que la representació de la Llotja dels Jurats en un lloc principal, entre l’àngel i la Verge, indica que el comitent del sepulcre va ser el govern o la giurazia, òrgan rector de la ciutat de Catània (VITOLO, 2019). Però, d’acord amb el que ha publicat Carchiolo, penso que aquesta escena es pot referir a la fundació d’un nou edifici eclesiàstic consagrat al misteri de l’Anunciació. El 1396, Maria i Martí prometen aixecar un nou santuari a l’orde del Carmel on ja existia una església dedicada a Santa Llúcia (CARCHIOLO, 2015). El nou centre de culte va ser construït on actualment hi ha el Santuario Maria SS. Annunziata al Carmine a la Plaça Carlo Alberto de Catània (FODALE, 2008).

Ara estic convençuda que la tomba de Maria de Sicília – de la qual només es conserva la caixa del sarcòfag – deuria ser un encàrrec dels cavallers de l’empresa de la Corretja, orde militar creada pel duc de Montblanc, Martí l’Humà, cap al 1386, al monestir de Montserrat “en deffensió e manteniment dels drets de les dones vídues e pubils” (BRESC, 1993). La sanefa que tanca el quadre principal del sarcòfag es pot entendre d’aquesta manera: els dos perfils masculins enfrontats serien retrats dels caps de l’orde: Martí l’Humà i Martí el Jove. De les seves cues neixen dotze nusos vegetals que podrien ser els dotze nobles que formaven part de l’Empresa, com consta als estatuts corroborats a Palerm el 24 de juny de 1392, festivitat de sant Joan Baptista, patró de l’empresa de la Corretja (VILADOMIU, 2021).

L’estol que acompanyava a la reina Maria a restablir els seus drets dinàstics va desembarcar a Trapani (1392) on es van reunir els principals barons de l’illa amb els nouvinguts a l’església del monestir carmelità on es venerava (i es segueix venerant) la Madonna del Monte Carmelo (FODALE, 2008). El que em permet fer una hipòtesi tot lligant l’empresa de la Corretja amb la iconografia del sarcòfag.

Durant el segle XIV, de la mà dels ordes mendicants, la funció mediadora de la Verge Maria va anar prenent rellevància. La reina que havia estat batejada amb el nom de la “mater amantissima” segur que va demanar la intercessió de la Verge en els seus interminables problemes i, sobretot, davant la concepció d’un fill i la mort. En el moment que Martí l’Humà va haver de deixar l’illa per atendre les seves obligacions com a nou rei de la Corona catalanoaragonesa, a principi del 1397, la reina va patir una gravíssima crisi (mental i física) que va fer pensar en una mort imminent. Davant aquest fet el Consell reial podria haver encarregat aquest sarcòfag. Molts dels membres del Consell eren nobles de l’empresa de la Corretja.

Se’ns fa difícil pensar que aquesta caixa de sarcòfag fos pensada per acoblar-se al jacent gòtic de la reina Constança d’Aragó i de Navarra, filla del Cerimoniós. La datació, més o menys acceptada, coincideix amb la mort de la reina Maria (1401) i amb un ressorgiment d’un estil arcaic bizantí que havia tingut lloc a Palerm sota els Chiaramonte durant el segle XIV.

Només he trobat un altre frontal de sarcòfag que tingui representat el misteri de l’Anunciació com a tema central acompanyat de la imatge del comitent o del difunt, la tomba de Frederic Staufer d’Antiochia (ca. 1223 -1305) a la cripta de la catedral de Palerm. Molt posterior, però només amb un escut del personatge enterrat, es conserva la tomba de Blasco II Barresi (†1476) a Santa Maria della Stella de Militello; ambdues tombes a Sicília.

Còpia de la làpida de la tomba de la reina Maria de Sicília a l’església de San Francesco d’Assisi all’Immacolata a Lentini:

“Hospes siste gradum Tumulum uenerare Mariam

Hic habet hanc genius Fridericus tertius Orbi.

Martini iunctam talamo, qui sceptra Sicani

Impery, et Siculas iamdudum rexit habenas.

Ambo Leontinam decorarunt dotibus Vrbem,

Alter enim Illustris firmauit iura Senatus

Altera dar cineres monumentum atque Vrbis honore

Euiuis decessit Leontinis et in hoc Diui FRANCISCI Cenobio

Sepulta .8.Kal:Iuny ab Orbe reparato 1402:”

Inscripció sobre l’escut d’armes del Regne de Sicília. (Document fotogràfic: Soprintendenza di Catania Archivio Fotografico; cartella A.6.5. – AF SBCA CT; 1952) Paret dreta absis de la catedral de Catània.

FEDERICUS II. SICILIE REX. IOANNES EIUS FILIUS.

LUDOVICUS I PETRI II FILIUS. MARIA FEDERICI III

FILIA ATQUE MARTINI I CONIUX FEDERICUS

QUOQ. INFANS MARTINI PRIMI ET MARIE

REGINE FILIUS. HOC UNO CONDUNTUR TUMULO

Text: Pilar Viladomiu.

AYMERICH, 2018, 87-90; BOTTARI 1954, 201–203; BRESC, 1993, 215-219; CARCHIOLO 2015, 94, 96, 97; FODALE 2008, 354, 390; LIBERTINI 1952, 251; LLUC, LC 1, 26–28; LC 1, 42; NOBILE i SCIASCIA 2015; PARTENÒ 1991, 5; REALE 1983, 53–57; TOMASELLO 1979, 126; VILADOMIU 2021; VITOLO 2018, 227-231; 2019, 539-559, (11-17/29).

AYMERICH BASSOLS Montse, 2018, La moda a Catalunya al segle XIV. Retalls de la vida medieval; BOTTARI Steffano, 1954, «La tomba di Costanza d’Aragona nella Cattedrale di Catania», La cultura figurativa in Sicilia. Cap. VII; BRESC Henri, 1993,  «L’Empresa de la Correge et la conquête de la Sicilie: Le royaume errant de Martin de Montblanc»,Anuario de Estudios Medievales, vol. 23, CSIC Inst Milà i Fontanals; CARCHIOLO Roberta, 2015, «Il sarcofago di Costanza Perez di Aragona e Navarra» Il Restauro degli affreschi di Giovan Battista Corradini nel Presbiterio della Cattedrale di Catania. Una testimoniança pre-terremoto 1693; FODALE Salvatore, 2008, Alunni della perdizione. Chiesa e potere in Sicilia durante il Grande Scisma (1372-1416); LIBERTINI Guido, 1952, «Le tombe di Re di Sicilia tornate alla luce nella cattedrale di Catania», Archivio Storico de la Sicilia Orientale, a. V-XLVIII, vol. 58; LLUC, LC 1, 26 – 28; LC 1, 42; NOBILE Marco R. e SCIASCIA Laura, 2015, Lo Steri di Palermo tra XIV e XVI secolo; PARTENÒ CASTELLO Francesco, 1952, «Il ritrovamento del sarcofago della regina Costanza nella Cattedrale di Catania», Archivio Storico de la Sicilia Orientale, a. XLVIII, vol. 48; SCIASCIA Laura, 2011 «Les reines d’Aragó i Sicília» La política de les dones; VILADOMIU CANELA Pilar, 2021, El sarcòfag parla de l’Empresa de la Corretja; VITOLO Paola, 2018, «Per i monumenti funerari dei sovrani aragonesi di Sicilia a Catania, Palermo e Messina: testimonianze documentarie, frammenti ritrovati, ipotesi di ricostruzione», Un’isola nel contesto mediterraneo: politica, cultura e arte nella Sicilia e nell’Italia meridionale in Età medieval e moderna; 2019, «Iconografia urbana, coscienza civica e simboli del potere nella Sicilia aragonese. I sepolcro della regina Maria di Sicilia (1363-1401) nella Cattedrale di Catania», Mélanges de l’École française de Rome – Moyen Âge, 131-2.